15 d’abr. 2018

Yes, We Fuck! again

El documental dirigit per Antonio Centeno i Raúl de la Morena, Yes, We Fuck!, té un títol buscadament provocador que mostra la sexualitat de persones amb diversitat funcional. El projecte es va finançar amb micromecenatge i mostra 5 històries reals on el sexe esdevé un arma no sols de plaer, sinó també política perquè defensa la llibertat i els drets individuals i col·lectius de les persones.
El documental teixeix aliances amb altres col·lectius que treballen qüestions vinculades al cos i a la sexualitat (transfeminisme, LGTB, queer, intersex...). I, com diuen els autors mateixos: “L'estratègia passa per mostrar històries reals amb imatges explícites que revelen a les persones amb diversitat funcional com a éssers sexuals i sexuats, com a cossos desitjants i desitjables que trenquen la idea de normalitat i ens interpel·len sobre com entenem el desig, el plaer i la bellesa.”
Miriam va en cadira de rodes i ens obri les portes de sa casa per a ensenyar-nos la història d’amor i de sexe amb Pama, la seua parella índia. Mertxe és una dona cega que sempre ha estat interessada en la sexualitat i el feminisme, i decideix assistir a un taller sobre ejaculació femenina que imparteix Kani, un xic trans. Un grup de joves amb diversitat intel·lectual parlen entre ells sobre els seus gustos, pràctiques i inquietuds sexuals i, paral·lelament, pares i mares expliquen com han influït en la vida sexuals dels seus fills i filles.
Soledad Arnau és també una de les protagonistes del documental. Té una discapacitat del 85% i necessita assistència per a banyar-se, vestir-se, menjar, etc. Les seues mans estan doblegades i no tenen mobilitat, però amb l’ajuda del seu assistent sexual Teo fa poc de temps que ha pogut tocar-se per primera vegada a ella mateixa. “Mai havia experimentat la sensació de tocar-me. Em va semblar preciós: els meus dits podien agafar-me el mugró, i vaig poder ficar les mans davall les bragues. Va ser un momentàs de plaer amb mi mateixa”. Soledad comenta en aquesta entrevista que havia tingut parelles sexuals, “No obstant això, la diferència està que, quan ho faig amb ells, és una experiència compartida; amb Teo com a assistent sexual, fou exclusivament el meu moment, i va ser preciós.

Sole explica que l’assistència és un suport humà perquè una persona amb diversitat funcional puga viure de manera independent en l’àmbit sexual. “Per a mi”, comenta, “és una ferramenta humana per a exercir el meu dret a l’exploració i al coneixement del meu cos, i arribar a l’autoerotisme, o ajudar a concretar una relació sexual entre dues persones, per exemple, amb mobilitat reduïda.” L’assistent sexual no intervé activament en l’acte sexual, sinó que agafa les mans de la Sole i les porta on ella vol.

1 comentari:

Will Curie ha dit...

La gent amb problemes de mobilitat (o diversitat funcional) pateixen moltíssim més que la resta de gent "normal" (Ho pose entre cometes perquè, com moltes altres persones, considere que el terme normal o comú o "del munt" depén únicament del grup de la societat més nombrós i que comparteix les mateixes característiques). Una persona en cadira de rodes ho pot passar moltíssim pitjor intentant realitzar tasques que a les persones sanes (quant a mobilitat) no els semblen gran cosa: les zones que no estan ben adaptades per a gent amb diversitat funcional són llocs quasi inaccessibles per a aquestes. Aquesta regla s'aplica per a tot en el dia a dia, fins i tot en l'àmbit sexual. Les persones amb diversitat funcional solen tenir més dificultats a l'hora de mantenir una relació sexual.

Vaig llegir fa poc que hi ha diversos serveis dedicats a intentar satisfer les necessitats sexuals d'aquest col·lectiu de persones: empleats que es dediquen a complaure sexualment a persones que no poden tenir relacions sexuals, o que les poden practicar però amb molta més dificultat. Sincerament, no sé què pensar sobre aquest tema, ja que no sé si es pot relacionar amb prostitució. Sí, són persones el treball de les quals és complaure els desitjos sexuals dels altres, però d'altra banda, i com he dit, són empreses les que es dediquen a açò, i no proxenetes que tracten a dones (i alguns homes) com a esclaus que guanyen diners venent els seus cossos. Per a mi és un tema bastant estrany però comprensible si et pares a pensar en açò.

Tornant a l'entrada, aquesta aborda el tema en la forma de la continuació a l'entrada "Yes, we fuck!", mostrant, de nou, històries de gent amb diversitat funcional els qui narren com són les seues vides, tant les seues rutines com els seus moments sexuals. En aquest cas, tenim 5 casos de gent que, com s'explica en l'entrada, no utilitzen l'amor com a forma de plaure, sinó com a forma de mostrar que, en el fons, són iguals a tots nosaltres, i poden experimentar les coses que resulten més fàcils d'aconseguir a les mans de gent sense problemes de funcionalitat.