4 de des. 2017

Un caramel gens especial


Llegiu el conte “Un caramel especial”, que forma part de Filomena desde la diferencia, d’Irma Navarro:

Un caramel especial
De majors no sempre recordem les coses que ens passaren de criatures, però algunes es queden gravades en la ment amb molta nitidesa. Filomena conservava el record d’una vesprada d’estiu en què jugava amb altres xiquets i xiquetes, amb poc més de quatre anys. Estaven al camp de vacances i totes les criatures es reunien a jugar prop d’una granja. I un lloc on els agradava molt anar, i passar les hores de més calor, era el graner.
Aquella vesprada, hi havia pocs xiquets. Entre ells, n’hi havia un de més major, a qui direm X. Aquest no sempre jugava amb els menuts sinó que solia fer rogle amb els de la seua edat, però el coneixien i era simpàtic. Van jugar com sempre i, quan es va fer l’hora d’anar-se’n, X li va demanar a Filo que es quedara una estoneta, que tenia una coseta per a ella, i Filo s’hi va quedar.
―Què tens?
―Tinc un caramel molt bo per a tu.
―D’acord, me’l dónes?
―Agafa’l tu; està ací ―i es va assenyalar la butxaca del vaquer.
Filo va ficar-hi la mà, va trastejar un poc i no va trobar-hi res.
―És un caramel especial, però està més amagat i has de mirar millor. Busca per ací.
X es va abaixar la cremallera i va convidar Filo a ficar-hi la mà. Després la va convéncer amb enganys perquè xuplara aquell caramel que segons ell estava molt bo i, quan ella se’n va voler anar perquè no li agradava, la va estrényer contra ell, fins que Filo va aconseguir escapolir-se d’entre les mans del xic i va eixir corrent del graner, espantada i nerviosa.
Quan va arribar a casa, les cames li tremolaven. Es va ficar a l’habitació i va intentar comprendre el que havia passat, sense aconseguir-ho. Aquell xic l’havia enganyada i ella, per alguna desconeguda raó, se sentia avergonyida. Aparentment X no l’havia forçada, però Filo sentia que sí. No va ser capaç de contar-ho a ningú. Un sentiment de culpabilitat l’envaïa. No tornà al graner ni va veure X, que pareixia haver desaparegut.
Van passar els anys. Filo ja en tenia 16 i havia oblidat aquell incident fins que va veure X per casualitat al carrer. Li va donar molt mal rotllo i sabia que el coneixia d’alguna cosa, però en un principi no el va ubicar. Llavors va recordar aquella cara, l’expressió, els moviments… i se li va regirar l’estómac. Va sentir vergonya i ràbia al mateix temps.
El va deixar passar sense dir-li res i va rememorar aquella vesprada, i es va sentir com si li estiguera passant en aquell moment. Llavors va comprendre que aquell xic, que ara era un home, havia abusat d’ella, amb plena consciència i sense escrúpols.
Deu haver abusat de més xiquetes? Quantes Filos hauran caigut mitjançant les seues estratagemes?
Estava segura que en devien haver sigut moltes, i es va sentir impotent.
Mai més el va tornar a veure.


Filomena va patir abús, però no va saber posar-li nom fins a l'adolescència. Una persona més gran i amb més poder la va enganyar amb mentides i manipulació. I ella, que no tenia cap culpa de res, es va sentir bruta i culpable, i no ho va dir a ningú. Filo no sabia que allò que hi havia sota els calçotets de X no era una caramel sinó un penis. La seua família era molt pudorosa i ni el pare ni els germans havien estat mai nus davant d’ella. Tampoc podia comparar el que li estava passant amb altres situacions. Ella intuïa que alguna cosa no anava bé, però no va saber reaccionar. Li faltaven dades per a dir NO i la ignorància la va deixar indefensa

Malauradament, això que li va passar a Filo li passa a molta gent, a moltes xiquetes, i també a xiquets; però aquest drama es manté en silenci, un silenci fet de vergonya i de culpa, que deixa impune qui comet l’abús i dificulta posar-hi solució i reparar el dany. 

La majoria dels abusos sexuals a criatures es donen en el seu entorn més pròxim. Familiars, veïnat, amistats o persones conegudes utilitzen la seducció, el xantatge, l’amenaça o la manipulació per a obligar o incitar a realitzar pràctiques sexuals. I si parlem de la família com a entorn poc segur, no pretenem culpabilitzar els pares o les mares per no tindre cura de les criatures, sinó que volem fer veure que no és la institució la que garanteix el benestar dels membres sinó el seu comportament ètic. I l’ètica s’educa. 

I la bona educació passa per no confondre la sexualitat amb la violència, encara que estiguem parlant precisament de comportaments violents. De vegades es vol “protegir” les criatures dels “perills” de la sexualitat, reprimint-les o allunyant-les de comportaments perfectament saludables com són l’autoerotisme, els jocs de descobriment o els tocaments en parelles o en grups d’iguals. O també es donen, especialment a les xiquetes i xiques, missatges de perill: “Aneu amb compte amb els xics, que tots volen el mateix!”. La realitat és que hem de protegir les persones de la violència, no de la sexualitat. I permetre que experimenten amb els seus cossos, i acompanyar-ho amb educació sexual, ajuda les criatures a comprendre les sensacions i els sentiments sexuals que viuen, i els ajuda a protegir-se i també a no agredir. 

És imprescindible que sàpiguen com són els cossos, i que el penis, la vulva i també el clítoris són parts de les quals cal parlar si volem que es relacionen de manera saludable i en igualtat. L’educació afectiva i sexual és una bona manera d’aprendre a desenrotllar-se amb llibertat, de saber distingir el que és sa del que no ho és, de no acceptar la imposició de conductes inadequades i de no reproduir conductes violentes. 

Les relacions sexuals són molt boniques a qualsevol edat, si les persones estan a gust i fan el que volen perquè volen, no perquè ningú els obliga.

Vegeu el vídeo Sentia que era culpa meva, fragment del documental “Els monstres de ca meva” (2010, 60’).

Sentia que era culpa meva (Els monstres de ca meva) from Baubo on Vimeo.

3 comentaris:

teresagm ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
teresagm ha dit...

‘Un caramel gens especial’ conta la història d’una xica afectada per un dels problemes més preocupants a la nostra societat: L’abús sexual.
El text comença parlant de la infància de Filomena, dels moments feliços que vivia fins que un día, va ser protagonista d’aquest abús, causat per un xic més gran que ella.

En primer lloc, el xic d’aquesta història va aprofitar-se d’una xiqueta menuda, motiu que va marcar la infantessa d’aquesta. A més, aquest problema el pateixen moltes dones, menudes i adultes. A més, en la vida diaria moltes tenen por o s’arriven a sentir insegures, caminant pel carrer soles, per por al que puga passar.
També, el text mostra que la protagonista no ha pogut llevar-se aquell moment del cap i també explica que la majoria dels abusos sexuals a criatures es donen en el seu entorn més pròxim.

Per a concloure, pense que cal conscienciar a les persones a no fer-ho, a adonar- se que s’ha de respectar i entendre a les persones, a no desenvolupar conductes violentes i acabar amb el problema.

Clara Zetkin ha dit...

L’entrada “Un caramel gens especial” està composta per un text i un vídeo. El text és una petita història que retracta l’abús sexual de Filomena, una xiqueta de tan sols quatre anys. Per altra part, el vídeo que podem veure a l’entrada és un fragment d’un documental en el qual vàries persones adultes retracten les seues experiències a la infància quan varen rebre abusos sexuals, físics i psicològics.

Totes aquestes persones que han sofrit abusos a la infància relaten que el primer sentiment després de cada abús era la culpabilitat. Els agressors no sols furten els drets d’aquestes persones, sinó que a més, fan sentir culpable a la víctima. És cert, que moltes d’aquestes agressions han sigut realitzades en una edat en la qual la mateixa víctima no té la capacitat suficient d’analitzar el que realment acaba d'ocórrer, i per tant no pot tomar mesures al respecte. És per això, que mai és prompte per a intentar explicar als més menuts alguns temes relacionats amb l’educació sexual, així com que la sexualitat mai ha d’estar relacionada amb la violència.

Com bé he dit, moltes víctimes no arriben a entendre que han sofrit un abús –ja siga sexual, físic o psicològic- fins que arriben a un nivell de maduració concret, però aquestes persones mai han de culpabilitzar-se ni avergonyir-se, sinó que quan sofrisquen la mínima violència conten el que està passant.

És difícil lluitar contra els abusos, sobretot a la infantessa, ja que no sempre és fàcil de detectar la violència que estan sofrint les víctimes. No obstant això, mai és tard per a denunciar aquests fets i ajudar la màxim de persones possible per a què no pateixen aquesta violència. La base per a una convivència amb les persones sense abusos (siguen del tipus que siguen) es ensenyar des de la infantessa educació sexual, tant als agressors com a les víctimes. Sols així les persones no seran violentes i respectaran els drets de les demés, i sols així les víctimes sabran com actuar front a una situació com aquesta.