28 de nov. 2017

Gordofòbia

La gordofòbia és la fòbia a la grossària i provoca que pensem que les persones grosses no són atractives ni desitjables. A més, la societat creu que la discriminació de les persones grosses és acceptable perquè es fa pel seu bé, ja que convé que s’adonen que el seu cos està malament i que s’han d’aprimar. 

En realitat, estar grossa o prima no és sinònim de bona o de dolenta salut perquè aquesta no depén tant del pes com de l’estil de vida. De fet, moltes persones primes ho estan a costa d’utilitzar mètodes gens saludables: dietes molt restrictives, laxants i diürètics, injeccions amb anabolitzants i esteroides, operacions, etc. Malgrat això, s'assumeix que la salut és sinònim de primesa, i s'oblida que una persona grossa que es cuida, que fa exercici i que menja sa, pot tindre tan bona salut com una de prima. 

Vivim en una societat que rendeix culte al cos i divideix les persones en atractives (blanques, altes, guapes, primes...) i no atractives (de color, lletges, grosses...). Fins i tot en els contes de Disney, els personatges dolents són lletjos (per exemple, la bruixa) i els bons són guapos. També hi ha una llarga tradició fílmica de personatges grossos que només estan per a fer gràcia.

No és cap descobriment dir que la bellesa és subjectiva, i que malgrat el desig d’homogeneïtzació, la gent té gustos diversos, i tots els cossos poden ser desitjables. Però anar contra el corrent és molt difícil. Us imagineu que un xic prim i atractiu, segons els cànons actuals, isca amb una xica grossa? De segur que s’emportarà més d’una mirada reprovatòria. 

Un informe de l’OMS, fet en 42 països d’Europa i Nord-Amèrica, va revelar que el 43% de les adolescents de 15 anys creia que estava massa grossa, quan en realitat només el 20% pesava per damunt del que es considera estàndard. Què significa això? Que la pressió pel físic provoca un munt de gent insatisfeta i infeliç. I aquest és el vertader perill; no els quilos. Els complexos que provoca la discriminació o no ajustar-se als models d’èxit són més perjudicials per a la salut que tindre un IMC (índex de massa corporal) elevat.

Diu la feminista i escriptora Naomi Wolf que la dieta és el sedant polític més potent en la història de les dones, i afegeix que la fixació cultural per la primesa femenina no és una obsessió per la bellesa sinó per l’obediència femenina (El mite de la bellesa, 1991). 

Patologitzar la grossària amb l’excusa de la salut és una forma més d’amagar la diversitat dels cossos i de perpetuar un sistema sexista obsessionat per l’aparença externa, però cec i sord davant del vertader patiment humà. Stop gordofòbia!


Estic grossa (mmfd1.2) from Baubo on Vimeo.

Fragment de la fantàstica sèrie britànica My mad fat diary, basada en el llibre "My Fat, Mad Teenage Diary", escrit por Rae Earl. Ambientada a Stamford en 1996, és la història d'una adolescent de 16 anys que ha estat internada durant quatre mesos en un hospital psiquiàtric. Rae intenta refer la vida i reprendre l'amistat amb la seua millor amiga de la infància Chloe, que no és conscient de la salut mental de Rae ni dels problemes d'imatge corporal que té, ja que li van dir que Rae havia estat tot aquell temps a França. Rae amaga el seu internament i tracta d'impressionar els amics de Chloe: Izzy, Archie, Chop i Finn.

9 comentaris:

toni fpb ha dit...

LA GORDOFOBIA

La societat té a la ment que hem de ser prims, la meua opinió sobre les persones grosses és que no passa res perquè una persona siga grossa o prima, una cosa és estar grossa i un altra estar obesa, estar grossa no passa res doncs no té res que vore amb l’obesitat, l’obesitat és un problema de salut cosa que la persona que està grossa és per físic, el físic no importa, la veritat pot ser millor una persona grossa que una persona prima, jo pense que el físic en part sí que importa, no ha de ser com ara que totes les persones han d’estar primes però ¿per què no podem ser grosses/os? Per què fins xicotets ens fiquen en el cap que hem de ser prims, no ho diuen directament.

Mary Watson ha dit...

El vídeo ens parla de la gordofòbia, una realitat vigent hui en dia que encara s’invisibilitza. El vídeo es il·lustrat amb un clip de la sèrie temàtica ‘’My Mad Fat Diary’’, on tracta sobre la visió dels xics davant les xiques grosses.

Aquest tema l’he conegut de prop perquè jo també sóc una xica una mica grossa.
Abans pesava uns dotze quilos més, i vaig perdre’ls perquè em vaig conscienciar del fet que la meua salut estava empitjorant i amb la meua edat ja era hora de cuidar-se mentalment i física una mica. Clar, que aquestes per a mi van ser les raons, més enllà del físic o de veure’m ‘’bé’’. Observe en les xiques que el seu únic motiu és estar més primes i, encara que és una raó respectable perquè tots tenim dret a decidir sobre la nostra imatge, el seu plan per a perdre pes no es gens sa ni respectable; moltes deixen de menjar o inclús de beure, altres recorren a les ‘’dietes miracle’’ creant-li al seu cos una gran falta de nutrients. També hi ha de xiques que no ho fan ni per elles, sinó per agradar a la gent o inclús a les seues parelles! Una total bogeria.

Estigues grossa o gros jo crec que la salut és un factor important, no perquè sigues més prima o prim estàs més sa. La pressió social per seguir els cànons de bellesa sempre ha sigut un estigma per curar. No a tots ens agrada l’ideal de bellesa del moment, no a tots ens agrada lluir de la mateixa manera. I, francament, si hi ha gent que es basa en el físic per trobar una relació ‘’seria’’, crec que haurien de reconsiderar els seus ‘’paràmetres romàntics’’. Tanmateix, si la nostra parella es jutja pel nostre físic, és hora de dir-li adéu.

Will Curie ha dit...

La gordofóbia és un problema que afecta una alta quantitat de persones de la nostra societat, ja que la gent amb sobrepès i obesitat no és acceptada per la societat. Aquest rebuig sol significar que la societat hauria d'estar composta per individus amb bona salut, però tenir sobrepès no sempre significa tenir mala salut.

Hi ha gent amb pes de més que té millors hàbits de vida que una altra gent prima. No obstant això, al no tenir un cos "desitjable", se'ls considera com a persones amb mala salut. Jo, per exemple, tinc sobrepès, i no em sento a gust amb el meu cos (encara així, ho accepto tal com és) però tinc una millor salut que altres persones que conec i són primes. La gent que pateix sobrepès no només ha de bregar amb el problema que suposa el propi excés de pes, sinó amb la discriminació per part de la societat, gran part de la qual rebutja el sector de gent que pateix aquest problema.

Tots hauríem d'aprendre a acceptar com som i com són els altres per posar fi a la discriminació, sigui el que sigui.

Najwa ha dit...

El vídeo va sobre una xica que s'anomena Rae, que estava assentada sola en un parc, i després vi la seua amiga i li va començar a parlar de que creu que té nóvio, Rae al principi va començar a riure però després va començar a sentir incomoda perquè la seua amiga li va començar a fer-la sentir menys sense que es doní compte que l'estava ofenent, bo això el que he entés del vídeo de la Gordofobia.

La meua opinió:
El que pense de la gros fòbia és: tots som iguals, gord\@, flac\@, que mes dóna, que importància té al final tot això, si estes amb una persona gord\@ que mes dóna, si riuran de tu? Això segur sens dubte! Però que importància té al final sinó pots estar amb algú sense que et critiquen amb la persona que el teu vols i desitges estar amb ella, perquè no ens posem taps en les oïdes per primera vegada i deixar d'escoltar les critiques i les mirades de fàstic, que té la societat, perquè no mirem només la persona que esta al nostre costat sense pensar com la miraran els altres perquè no pensem en “com l@ miraré yo” i no en “com em van a mirar els altres si em veuen amb el/ella”, els altres i la societat en què vivim mai ens deixara de criticar, fem el que fem, flac@s, gord@s,buen@s, mal@s mai deixara de mirar-nos malament, i ningú és perfecte en este món, ni el gord@, flac@, així que millor mirar cap avant sense que ens import el que ens diguen, tal vegada és difícil en molts casos i que és molt difícil deixar d'escoltar el que els altres diguen dels nostres cossos perquè les seues veus són molt forts i no la podem evitar amb un sol tap sinó amb uns quants taps i a vegades fins hem d'imaginar que totes eixes persones que ens critiquen i ens miren malament, que ens imaginem que són només unes estàtues que no parlen ni té vot i que estan congelades en la nostra ment com els seus cors vaciás, així que em consell per a tota aquella persona que creu que és, fe@, gord@, massa flac@, no es vist bé, etc.
No és veritat, la teua eres perfecta i el/la mes guap\@ en el teu interior no importa el teu físic, tal vegada este comentari ho vaja a llegir un persona que creu que totes eixes coses negatives estan en ella/el, i que diga que jo no se'l que significa ser criticat per la gent, pels amics i fins pel chic\@ que t'agrada, que et donen l'esquena quan assenten vergonya d'anar amb tu pel carrer agafada de la mà, i t'assegure que jo sé molt bé el que significa tot això, però al final em farte i seguix pel meu camí i posa els taps en les oïdes i imagine eixes persones com a estàtues i me n'ha anat molt millor valorant-me i volent-me sense importar-me el que diguen els altres de mos.

Clara Goldstein ha dit...

Al llarg de la meua vida he sentit moltes coses sense sentit respecte a la grossària, coses que em fan tindre clar que fa falta un canvi, coses que em fa vergonya escoltar... Coses com:

“Mira-la, de segur que cap xic la mira, si està grossíssima...”

Creieu-me, malgrat que s’intente convéncer del contrari, si us dic que l’ideal de bellesa no és un, no té mesura, i si la tinguera, de segur que no seria una bàscula. La bellesa no és una “S” de roba, una S és a soles una lletra, i una xica a soles una xica, sense més qualificació. Dic xica, en aquest cas, perquè als hòmens no se’ls sol exigir tant com a les dones, quan es parla de físic.

“En realitat em dóna pena, però és la seua culpa, si portara una vida sana...”

No es tracta d’açò, en absolut. La societat ens ha convençut que la persona prima és la que és sana, la que menja bé i s'alça a les 6 del matí a córrer. No és així. L’efecte que aconsegueixen és l’augment d'anorèxiques, bulímiques o sotmeses a operacions. Fina i tot si seguim així, el premi de bellesa s’atorgarà a la xica que més pastilles es prenga.
Com deia, al llarg de la meua vida he vist als ulls de moltes xiques un crit d’auxili, una petició d’ajuda. No volen estar preses en els seus cossos, no volen que aquests siguen carcels, volen sentir-se a gust i caminar pel carrer pintant-lo amb cada pas que donen, segures amb si mateixes.

Per això hem d'adonar-nos, lluitar amb d’elles. I tindre clar que el món es trenca un poc a cada moment que passa mentre la gordofòbia segueix viva.

Christian Paul ha dit...

Hola, sóc Christian Paul i aquesta vegada us aniré a comentar el vídeo d’aquesta entrada del blog anomenat “Gordofòbia”, on es pot veure com es tracta els problemes de pes davant la societat, amb la història de la protagonista, Rae, que té els seus propis problemes amb el pes, però el que em dóna més tristesa, és que no té problemes de salut, a soles té problemes per pressió social i açò és un tema molt important.

Pense que per desgràcia la població humana en si mateixa és un conjunt de prejudicis acopats -parlant en temes generals-, ja que no és millor una persona sense problemes de pes que les que si en tenen, ja que moltes vegades les persones que no tenen problemes de pes si tenen altres tipus de problemes, com la vigorèxia, o altres. Des del meu punt de vista és més important viure feliç sense problemes amb un parell de quilos més (o amb un pes ideal), però sense viure una mentida on a soles fas exercici al gimnàs per aconseguir que la gent t’admire, sinó on al gimnàs gaudisques, i et rius i t’ho passes bé.

Si tota la gent sabera que la resta de les persones que no estan dins de les mesures perfectes poden ser tranquil·lament més feliços que els que si ho estan, no farien cap comentari com “l’amiga” de Rae, que pense que més bé l’ha feta pols, perquè Rae en cap moment li pregunta res com”Perquè no agradaré als xics?”, ni res d’aquest estil. Espere que en un temps pròxim la gent sàpiga combatre aquesta pressió social, que no fa més que enfonsar moltes autoestimes.

Manolo Kahlo ha dit...

Aquesta entrada parla sobre la gordofòbia, és a dir, el rebuig de la gent cap a les persones que es veuen grosses. Però... per què quan es veuen grosses de seguida pensen que estan fent alguna cosa malament?

Bé, la societat en la qual vivim avui dia, ens ha «ensenyat» que per portar una vida saludable, cal que estiguem prims i fem exercici o activitats esportives tots els dies. Però tot no és així, ja que cada persona, és com és, és clar que també intervé la teua alimentació o l’exercici que faces, però hi ha gent que per la seua constitució, no pot ser prim, o al contrari, no pot ser gros.

A més a més, estar un poc més gros d’allò que la gent veu «normal», no significa que no estiguem sans, perquè perfectament es pot menjar molt bé i fer molt exercici però després pel que siga, no poder estar tan prim com qualsevol altre/a.

Però, sincerament pense que aquesta societat és molt hipòcrita. Ja que personalment conec a molta gent que diu, que les persones que «pareixen» estar un poc més grosses, no s’han de sentir mal per això, que tampoc és un insult i que una persona s’ha de voler a un mateix. Fins ací estic molt d’acord, però hi ha molta gent que diu que no passa res per no «complir» l’estàndard de bellesa, i després són els primers o les primeres a criticar o humiliar-los/les per eixa simple raó i també són els primers o les primeres que si veuen a un xic o a una xica que potser siga la millor persona que s’han pogut creuar en les seues vides, si no les veuen prims o primes, ja les critiquen o simplement comencen a passar d’elles per això.

A més a més aquest absurd estàndard de bellesa, l’únic que fa, és crear inseguretats en les persones o fer patir infermetats molt greus com l’anorèxia o la bulímia. I totes aquelles persones que cauen malaltes, és per culpa de les inseguretats que la gent ha creat en ells/elles simplement per no complir el maleït ESTÀNDARD.

Sergio Thompson 1r batx B (R) ha dit...

A aquest vídeo anomenat «Estic grossa» publicat en Vimeo ens conta com es viu el dia a dia des de la perspectiva d’una xica «obesa». Avui dia considerem que l'estar obés significa tenir uns pocs quilos de més i que ens fa ser menys atractius físicament parlant. Aquests fets ens fan saber l'estereotip que ha creat la societat sobre les persones, ja que perquè una persona, ja siga home o dona, siga atractiva per a altres individus ha de complir uns requisits estètics entre els quals es troben l'atractiu físic.

Actualment l'atractiu físic té una gran importància en la societat ja que ha adquirit un gran efecte en les relacions personals i professionals. Fins i tot alguns comerços només contracten a persones amb un aspecte físic més o menys agradable. Per exemple, un requisit per a ser models és superar un mínim d'alçada. Així que podem dir que l'aspecte físic condiciona algunes professions i facilita l'accés a elles. A més, aquesta idea de tenir un atractiu físic està en continu creixement i ho podem demostrar amb tan sol veure la rutina de moltes persones. Aquesta rutina consisteix a sotmetre's a estrictes dietes, fer molt exercici físic, utilitzar cosmètics o fins i tot en casos extrems el recórrer a la cirurgia estètica.

En el vídeo es mostra clarament l'efecte de la societat (més concretament els homes) de rebutjar en certa manera a les dones obeses a causa que les veuen molt poc atractives i fins i tot en molts casos, repel·lents. He de dir que el ser obés és una malaltia molt greu i perjudicial per al subjecte que la pateix, per açò no hem de jutjar a una persona pel seu físic, sinó per la seua forma de ser. No solament el ser atractiu es troba en l'àmbit físic, sinó que hi ha uns altres factors que fan atractiva a una persona com el sentit de l'humor, l'amabilitat o la forma de gaudir la vida.

JESUS CAMPOAMOR ha dit...

En aquesta entrada ens parla sobre la «gordofòbia» i com la societat infravalora a la gent amb sobrepès i la tracta com si no foren atractives o com si no serviren per a res. A més trobem com és justificable, segons el criteri de la societat, faltar-los el respecte o insultar-los perquè «és pel seu bé».

És apreciable a primera vista com volen fer-nos creure que hem de tindre un cos prim, estètic i seguir sempre la moda, com si el cos de cadascú no fora ja perfecte com és. L'únic que cal aprendre, és a acceptar-se com som i entendre que un cos més prim i més alt no és millor que qualsevol altre cos amb característiques diferents, i és que ara mateix considerem un cos «bonic o superior» fa anys era un cos «roí», per exemple a l'antic Egipte.

No han parat de bombardejar-nos amb pel·lícules, anuncis, series i talles de roba ultra xicotetes fins a fer-nos creure que el 60-90-60 és el sa i el millor per al nostre cos, quan en realitat no cal estar prim per a tindre un cos saludable, que és l'única cosa important.

Només al moment que entenga'm que no cal parèixer ningú i que cap cos és més bonic i més únic que el teu, serem capaços d'obrir els ulls i adonar-nos-en que ja som perfectes com som.

ÉS LA TEUA ELECCIÓ. ALIMENTES UNA FALSA CULTURA DE LA GORDOFÒBIA O LLUITES PEL QUE ES JUST I T'ADONES QUE SOM PERFECTES COM SOM?

Jo em quedaré amb la segona opció, és la millor, no creus?