11 d’oct. 2013

Quin amor?

El 9 d’octubre és el dia de les persones enamorades al País Valencià. La festa es diu la Mocadorada i coincideix amb la Diada Nacional i amb Sant Dionís. Tradicionalment, els hòmens regalen a les parelles un mocador per al coll que embolica uns dolços de massapà amb forma de fruites i verdures.

Un dia abans de la “mocaorà”, José Michelle va assassinar la seua ex-nòvia Alba, de 14 anys, pegant-li moltes ganivetades al coll i al pit. Després es va lliurar a la policia. 

Segons les dades de l'observatori de la violència de gènere, del total de 52 víctimes mortes per violència masclista al 2012, 15 eren menors de 30 anys i en el que va de 2012, hi ha 38 víctimes confirmades, 8 d'elles menors de 30 anys.

Per què José Michelle no va assumir que Alba ja no volia estar amb ell?

No és fàcil respondre. Potser passaven coses com aquestes:

La idealització. L’enamorament, sobretot al principi, pot fer que s’idealitze la parella i no es veja com en realitat és. Sovint hi ha xiques que fins i tot justifiquen la manera d’actuar del xic quan les amigues se n’adonen que el comportament d’ell és violent. Sovint hi ha xics que creuen en una situació de parella ideal (i masclista) en la qual els seus desitjos s'han de veure acomplits sempre. Aquestes idealitzacions són com unes ulleres obscures que no ens deixen veure la realitat.

La Fusió es vol mantenir tot el temps. Al principi d’una relació sol donar-se un model de parella que s’anomena fusió i que consisteix a voler estar tot el temps amb la parella. Aquesta fase no es pot mantenir permanentment, i és bo que així siga perquè, si no, no tindríem vida al marge de la parella. El millor és la interdependència, on cada persona té el seu espai personal propi i un altre espai compartit. Però n'hi ha encara un altre model, el d'inclusió, on només una de les dues persones té espai personal propi, mentre que l'altra no té res, només el que comparteix amb la parella. Aquest és un model de control gens recomanable.

No es posen límits. De vegades, la fusió, unit al model amorós tradicional, pot provocar que no es posen límits, que s’estiga disposada a fer qualsevol cosa per la parella, perquè no s’enfade, per fer-la feliç… I pot passar que l’altra persona abuse d’aquesta incondicionalitat perquè creu que té dret a ser obeït. La disponibilitat total per a l’altre, unit al control que generalment aquest exercirà… són un camí segur que portarà a quedar-se sense espai personal. Quan una xica perdona i/o accepta acomplir la voluntat del xic, està posant-se en perill. Quan un xic no respecta els límits de la seua parella, està exercint violència.

S’assumeix com a normal el dolor i el sacrifici. L’educació amorosa actual sobrevalora el lliurament total a l’altra persona i considera normal el patiment. Potser la falta d’experiències pot fer pensar que les discussions són normals, que els xics són així i que cal sacrificar-se, que per a gaudir molt s’ha de patir molt, etc. També que és normal fer el que ell diu, accedir a tenir sexe quan ell vol perquè els xics (es pensa) són més sexuals i necessiten més sexe que les xiques… Per la seua banda, alguns xics consideren també normal que les xiques accedisquen als seus desitjos i creuen que poden aconseguir el que volen pressionant, fins i tot amb violència.

És normal el control i la gelosia. Exigir relacions sexuals, controlar el mòbil, el tuenti, les activitats que fa la parella, mostrar actituds possessives… no pot ser justificat pel molt d’amor o pel molt de desig. És normal desitjar l’altra persona o tindre-la al cap. Però cal deixar-la respirar. I estimar-la és donar-li el seu espai i treballar-nos les nostres inseguretats. La gelosia no és amor, és por.

Pensar que l’amor és inevitable, que quan ens enamorem, ja no hi podem fer res per tornar enrere. I que allò durarà sempre. Però “sempre” és una paraula molt grossa perquè les persones canvien i les relacions també. De vegades pensem que són d’una manera perquè l’enamorament ens fa idealitzar-les i després ens adonem que només era la nostra imaginació (o el nostre desig) i que no s’assemblen gens al que buscàvem.


Potser n’hi ha més factors que no he contat, però per damunt de tot el que cal és estar atentes a les alarmes i vigilar els nostres amics i amigues. No ens posem en perill i evitem que les nostres amistats es posen en perill o que els nostres amics es creguen en el dret de controlar les seus parelles. Això no són relacions saludables. Això és violència.

5 comentaris:

Eric Marston ha dit...

Bon día.
Aquest text tracta sobre les conductes que no es tenen que produïr en una relació i en cas que es produixquen cal posar-lis solució el més prompte posible.
Estic d’acord en tot el que posa al text, encara que algunes oracions com : “Sovint hi ha xics que creuen en una situació de parella ideal (i masclista)“
“Quan un xic no respecta els límits de la seua parella, està exercint violencia”… no hi estic molt d’acord ja que en aquestes oracións només es fa referencia als xics, però també hi ha casos en que són les xiques les que maltracten als xics, pot ser no físicament pero sí psicológicament i són elles les que controlen la relació.
Aquest tema de les relacions en parella ja ho varem tractar a l’institut en una charla-debat que ens van donar i en la que varem intercambiar opinions principalment sobre la gelosía.

Andrea Zetkin ha dit...

Hola,
Aquest tema tracta sobre “ l’amor ” de la actualitat. Al text conta o redacta els problemes o els perills de les relacions d’ara, i ho explica en diverses parts (La idealització, la Fusió es vol mantenir tot el temps, no es posen límits, s’assumeix com a normal el dolor i el sacrifici, és normal el control i la gelosia i pensar que l’amor és inevitable)
Tinc que dir que sí ni han xics que et pressionen fins aconseguir el que volen (no tots, però si una majoria), sobretot si es tracta de sexe. Al començament de estar “ enamorada” quedes cega per un temps i poses al teu noi de perfecte, després ja et vas a donar poc a poc si es como és de normal o es un “ personatge inventant” per aconseguir-te. Finalment, crec que tant xics com xiques tenim desitjos i estaria bé com a parella intentar complir-los. En la segona part estic d’acord en que no hi haguera vida social, però afegeixo que tant la xica com el xic es podria atabalar o cansar d’estar sempre amb ella/ ell i això podria acabar en trencar la relació. Gairebé també es podria finalitzar si el xic esta sempre damunt de la xica o viceversa, con ha dit al text desconfiant i mirant el teu mòbil, les teues conversacions, etc... A continuació, a la tercera part crec, personalment, que sol passar més sovint, perquè ni han xiques i gent adolescent, que pensa que sense eixa persona es mor i tot això, i si que fa tonteries com manar fotos intimes. Realment crec i amb perdó de dir aquesta paraules però no som “gosses” i no tenim “amo” som de nosaltres i fem el que volem amb el nostre cos i amb la nostra vida, si realment la nostra parella ens vol, no li importarà o ens entendria, ja que crec que tampoc es tan important, no? Després, ni ha gent que no demana perdó per no empassar-se el seu orgull i altra que demana perdó normalment i altra que assoles quan cal. Si acostumes a la gent a que demanes perdó per tot, te faran mal i tu damunt pensessis que es la teva culpa i demanaries perdó. La part quarta, tracta sobre el patiment, personalment sempre pateixes un poc, sinó per tu per la teua parella, o per la distancia, o per el por que tu tens de que te deixarà, de si esta amb altre/ altra... Les discussions, es poden “evitar” una o dues voltes més no, ja que pareixerà que passes d’arreglar els problemes i això pot acabar en un altre debat. Sí que es veritat que els xics son mes sexuals, però les xiques també. A la cinquena part diu que la gelosia, no es amor es por, es por a perdre a eixa persona important per a tu. En un debat que varem fer com ha dit Eric, tractarem aquest tema, i la gelosia podia ser bona o dolenta. Acabaré el meu argument amb aquesta frase, els “sempre” mai es compleixen i els “mai més” tornen a passar.
Xiques i xics si voleu a algú lluitar per ell, aquesta es la meua opinió. Un beset.

Ali Goldman ha dit...

Hola,
Aquest text parla sobre les relacions que hi ha actualment amb molta violencia que sol acaba amb morts.
Quan tenim una relació hem de respectar a la nostra parella,hi moltes parelles en les que un individu aconsegueix tot el que vull quasi sempre amb violencia.
Altra part de les relacions es que al principi de totes les relacions vulguem estar amb la nostra parella, però si això continua molt de temps no es bo per que sinó sol tindríem vida amb la parella.Hem de tindré un espai personal propi i altre amb la parella perque tot isca be en la relació. Sinó posem límits en la relació es posible que la parella s'acostumbre a tindré tot el que vulga i moltes vegades no es donem compte, asi que hi ha de esta atents.
Ara es creu que es normal tindré discussions, però no es així, també es normal que els xics obliguen a les xiques a fer el que ells vulguen quan els dona la gana però també hi ha altres perius com el control o la gelosia. En una relació has de donar-li espai a la teua parella i no observa amb qui parla o es relaciona això pot acabar en violencia de genere. Així que penseu que en una relació hi ha que respectar i no controlar a la teua parella pel be dels dos.
Adéu.

Oreto Doménech ha dit...

Hola Rosa, just ara acabava de trobar aquest article http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/10/19/actualidad/1382206109_621723.html Gràcies per aquesta entrada i pel blog. Una abraçada

Rosa Sanchis ha dit...

Hola Oreto, gràcies per l'enllaç. Vaig llegir la notícia quan isqué i la veritat és que és per a posar-se a plorar. Malauradament, aquesta és la realitat: xiques i xics cada vegada més joves patint i exercint violència masclista.

Precisament un dels objectius d'aquest blog és lluitar contra aquesta violència, contra totes les violències. I l'educació sexual és una magnífica ferramenta perquè apodera a les dones i als hòmens igualitaris.

Amb una bona educació afectivosexual hem d’apoderar les xiques, revertir l’ablació mental, animar-les a conèixer-se i que senten que tenen dret al plaer i a la felicitat. També hem d'evitar que es posen en perill, que no tinguen pràctiques de risc emocional i, per a això, cal continuar revelant els paranys de l’amor romàntic, perquè s'han de protegir no solament dels embarassos o de les infeccions sinó també del mal amor.

I amb els xics cal treballar els costos del model de masculinitat tradicional i eradicar la misogínia i l’homofòbia com a formes d’expressar la masculinitat. I sobretot, i per damunt de tot, desnaturalitzar la violència perquè el que és natural és la cura i l’autoprotecció, no la violència, ja que sense algú que ens cuidara, moriríem. També hem de facilitar i potenciar les tasques de cura, l’autonomia domèstica, l’empatia, la gestió i expressió de les emocions, les relacions d’amistat amb altres barons... I revertir l’analfabetisme emocional masculí. I com no, apoderar i donar valor a aquells homes o xics igualitaris, que ja els tenim a l’aula...

Tinc un somni: m'agradaria no jubilar-me sense aconseguir que al meu institut es formara un grup de xics igualitaris que volgueren reflexionar sobre la masculinitat tradicional i el dolor que provoca.

Una abraçada i seguim educant, tu des del teu institut i jo des d'ací.