12 de des. 2017

Com ser "normal" en 5 passos

Si el vídeo no es pot vore a youtube, també està a vimeo.

Fragment de la pel·lícula: But I'm a Cheerleader (J. Babbit, 1999, USA)

Megan és una adolescent de 17 anys aparentment heterosexual. Té un xicot, anomenat Jared, i és animadora de l’escola (una cheerleader); però la seua cristiana família, les amigues i Jared pensen que és lesbiana i l’obliguen a anar a True Directions, una institució que la “curarà” de la seua homosexualitat. Allà coneix Mary, la directora, i Rock, el fill d’aquesta, a més de l’instructor ex-gai Mike i un grapadet de xics i xiques com ella. Graham esdevindrà la seua “amiga especial”.


La pel·lícula va rebre la qualificació de NC-17 (prohibida a menors de 17 anys) per l'Associació de cinema dels Estats Units (MPAA). Per a aconseguir la qualificació R (permesa a menors de 17 amb companyia adulta) la directora Jamier Babbit va haver de retirar una presa de dos segons en la qual la mà de Graham recorria el cos vestit de Megan; una altra presa de baix a dalt del cos de Megan mentre es masturbava i un comentari on Megan deia que “s’havia menjat Graham” (argot per a referir-se al cunnilingus). Curiosament, American Pie, estrenada també el mateix any, mostrava un adolescent baró masturbant-se i va rebre la qualificació R. La directora de la pel·lícula es va queixar de la discriminació per part de la MPAA, que usava diferents criteris per a les pel·lícules de temàtica lèsbica i per a les escenes sexuals protagonitzades per xiques. A Austràlia, la pel·li va rebre la qualificació M (audiències madures), 15 al Regne Unit, 14A a Canadà i 12 a Alemanya. 



En clau d’humor, But I'm a Cheerleader ens mostra la construcció de la sexualitat (que ha de ser necessàriament heterosexual i coital) i del gènere: un gènere blau (aficionat a la mecànica, als esports, a la guerra...) i un gènere rosa (ensinistrat per a netejar, tenir cura de bebès i satisfer els desitjos de l’home). 


[Entrada ja publicada anteriorment al blog]

10 de des. 2017

Activisme LGBT+ musulmà

Argentí de naixement, tot i que l’origen de la seua famíalía és Síria, ZamZam és el secretari general de l’Associació de Musulmans Homosexuals LGTB (AMHO). Primer va ser catòlic i després “va perdre la fe, pero no en Déu sinó en les persones”. Quan va visitar la mesquita d’Istambul, ZamZam “va entrar kafr (no creient en àrab) i va sortir musulmà”. ZamZam es va decidir, gràcies a les possibilitats que ofereix internet per connectar gent anònimament, de començar un camí per crear una associació de musulmans homosexuals LGTB (AMHO) a Barcelona.

8 de des. 2017

Prototipus

Viktoria Modesta és una cantant i model britànica amb diversitat funcional. En aquest vídeo, l’extremitat incompleta no és viscuda com una mancança, sinó que és erotitzada y fins i tot es converteix en una arma contra els enemics. A més a més, Modesta esdevé el prototipus i l’heroïna que un home es tatua a l’esquena, un adolescent dibuixa al pupitre o una xiqueta voldria imitar. No són importants els referents positius? Doncs Viktoria Modesta ho és!!

Necessites viure-ho per a entendre-ho?

La cançó “Til It Happens to You” (Fins que et passa a tu), escrita per Diane Warren i Lady Gaga, tracta de la dificultat de superar situacions tan dures com l'abús sexual. Aquesta fou inclosa com a tema principal de la banda sonora del documental The Hunting Ground (2015, Coto de caza), que tracta sobre els abusos sexuals que tenen lloc a les universitats. Amb els diners que es van recaptar amb les vendes del single, es van fer donacions a diferents organitzacions que brinden suport a víctimes d'abús sexual, principalment als Estats Units.

Al llarg de la lletra de la cançó, se’ns mostren diferents missatges com: «a voltes m'odie», «creu-me» o «m'escoltaràs» amb la intenció de transmetre que no se li hauria de restar importància o credibilitat als abusos. Respecte a la lletra, Lady Gaga va confessar que per a ella és molt personal, ja que fou abusada sexualment als 19 anys i li va costar 7 anys poder contar-ho a algú. La cantant va patir estrés posttraumàtic, però gràcies a l’ajuda de familiars i doctors ha aconseguit avançar molt en aquesta lluita interna.

Espere que el vídeo us anime a comentar i a reflexionar sobre el tema. Per últim, us plantege dues preguntes: Se li dóna la importància suficient i necessària a l’abús? Es fa prou per combatre'l?

Eli. 1r de Batxillerat

En el vídeo "Abuso y acoso sexual: The Hunting Ground", del canalPsicopalabras, la psicòloga Rebeca Oropesa parla del documental "The Hunting Ground" i del moviment  #VivasNosQueremos.



4 de des. 2017

Un caramel gens especial


Llegiu el conte “Un caramel especial”, que forma part de Filomena desde la diferencia, d’Irma Navarro:

Un caramel especial
De majors no sempre recordem les coses que ens passaren de criatures, però algunes es queden gravades en la ment amb molta nitidesa. Filomena conservava el record d’una vesprada d’estiu en què jugava amb altres xiquets i xiquetes, amb poc més de quatre anys. Estaven al camp de vacances i totes les criatures es reunien a jugar prop d’una granja. I un lloc on els agradava molt anar, i passar les hores de més calor, era el graner.
Aquella vesprada, hi havia pocs xiquets. Entre ells, n’hi havia un de més major, a qui direm X. Aquest no sempre jugava amb els menuts sinó que solia fer rogle amb els de la seua edat, però el coneixien i era simpàtic. Van jugar com sempre i, quan es va fer l’hora d’anar-se’n, X li va demanar a Filo que es quedara una estoneta, que tenia una coseta per a ella, i Filo s’hi va quedar.
―Què tens?
―Tinc un caramel molt bo per a tu.
―D’acord, me’l dónes?
―Agafa’l tu; està ací ―i es va assenyalar la butxaca del vaquer.
Filo va ficar-hi la mà, va trastejar un poc i no va trobar-hi res.
―És un caramel especial, però està més amagat i has de mirar millor. Busca per ací.
X es va abaixar la cremallera i va convidar Filo a ficar-hi la mà. Després la va convéncer amb enganys perquè xuplara aquell caramel que segons ell estava molt bo i, quan ella se’n va voler anar perquè no li agradava, la va estrényer contra ell, fins que Filo va aconseguir escapolir-se d’entre les mans del xic i va eixir corrent del graner, espantada i nerviosa.
Quan va arribar a casa, les cames li tremolaven. Es va ficar a l’habitació i va intentar comprendre el que havia passat, sense aconseguir-ho. Aquell xic l’havia enganyada i ella, per alguna desconeguda raó, se sentia avergonyida. Aparentment X no l’havia forçada, però Filo sentia que sí. No va ser capaç de contar-ho a ningú. Un sentiment de culpabilitat l’envaïa. No tornà al graner ni va veure X, que pareixia haver desaparegut.
Van passar els anys. Filo ja en tenia 16 i havia oblidat aquell incident fins que va veure X per casualitat al carrer. Li va donar molt mal rotllo i sabia que el coneixia d’alguna cosa, però en un principi no el va ubicar. Llavors va recordar aquella cara, l’expressió, els moviments… i se li va regirar l’estómac. Va sentir vergonya i ràbia al mateix temps.
El va deixar passar sense dir-li res i va rememorar aquella vesprada, i es va sentir com si li estiguera passant en aquell moment. Llavors va comprendre que aquell xic, que ara era un home, havia abusat d’ella, amb plena consciència i sense escrúpols.
Deu haver abusat de més xiquetes? Quantes Filos hauran caigut mitjançant les seues estratagemes?
Estava segura que en devien haver sigut moltes, i es va sentir impotent.
Mai més el va tornar a veure.


Filomena va patir abús, però no va saber posar-li nom fins a l'adolescència. Una persona més gran i amb més poder la va enganyar amb mentides i manipulació. I ella, que no tenia cap culpa de res, es va sentir bruta i culpable, i no ho va dir a ningú. Filo no sabia que allò que hi havia sota els calçotets de X no era una caramel sinó un penis. La seua família era molt pudorosa i ni el pare ni els germans havien estat mai nus davant d’ella. Tampoc podia comparar el que li estava passant amb altres situacions. Ella intuïa que alguna cosa no anava bé, però no va saber reaccionar. Li faltaven dades per a dir NO i la ignorància la va deixar indefensa

Malauradament, això que li va passar a Filo li passa a molta gent, a moltes xiquetes, i també a xiquets; però aquest drama es manté en silenci, un silenci fet de vergonya i de culpa, que deixa impune qui comet l’abús i dificulta posar-hi solució i reparar el dany. 

La majoria dels abusos sexuals a criatures es donen en el seu entorn més pròxim. Familiars, veïnat, amistats o persones conegudes utilitzen la seducció, el xantatge, l’amenaça o la manipulació per a obligar o incitar a realitzar pràctiques sexuals. I si parlem de la família com a entorn poc segur, no pretenem culpabilitzar els pares o les mares per no tindre cura de les criatures, sinó que volem fer veure que no és la institució la que garanteix el benestar dels membres sinó el seu comportament ètic. I l’ètica s’educa. 

I la bona educació passa per no confondre la sexualitat amb la violència, encara que estiguem parlant precisament de comportaments violents. De vegades es vol “protegir” les criatures dels “perills” de la sexualitat, reprimint-les o allunyant-les de comportaments perfectament saludables com són l’autoerotisme, els jocs de descobriment o els tocaments en parelles o en grups d’iguals. O també es donen, especialment a les xiquetes i xiques, missatges de perill: “Aneu amb compte amb els xics, que tots volen el mateix!”. La realitat és que hem de protegir les persones de la violència, no de la sexualitat. I permetre que experimenten amb els seus cossos, i acompanyar-ho amb educació sexual, ajuda les criatures a comprendre les sensacions i els sentiments sexuals que viuen, i els ajuda a protegir-se i també a no agredir. 

És imprescindible que sàpiguen com són els cossos, i que el penis, la vulva i també el clítoris són parts de les quals cal parlar si volem que es relacionen de manera saludable i en igualtat. L’educació afectiva i sexual és una bona manera d’aprendre a desenrotllar-se amb llibertat, de saber distingir el que és sa del que no ho és, de no acceptar la imposició de conductes inadequades i de no reproduir conductes violentes. 

Les relacions sexuals són molt boniques a qualsevol edat, si les persones estan a gust i fan el que volen perquè volen, no perquè ningú els obliga.

Vegeu el vídeo Sentia que era culpa meva, fragment del documental “Els monstres de ca meva” (2010, 60’).

Sentia que era culpa meva (Els monstres de ca meva) from Baubo on Vimeo.

1 de des. 2017

Rap gitano contra la violència

La Prima, una rapera valenciana contra la violència masclista.



I si t'agrada el rap feminista, escolta el grup Ira:
Ací podeu llegir una entrevista a Ira.

També podeu escoltar Lamarí & Lalola cantant "Buscando Aliadas" (2016), que té una lletra ben potent.

28 de nov. 2017

Gordofòbia

La gordofòbia és la fòbia a la grossària i provoca que pensem que les persones grosses no són atractives ni desitjables. A més, la societat creu que la discriminació de les persones grosses és acceptable perquè es fa pel seu bé, ja que convé que s’adonen que el seu cos està malament i que s’han d’aprimar. 

En realitat, estar grossa o prima no és sinònim de bona o de dolenta salut perquè aquesta no depén tant del pes com de l’estil de vida. De fet, moltes persones primes ho estan a costa d’utilitzar mètodes gens saludables: dietes molt restrictives, laxants i diürètics, injeccions amb anabolitzants i esteroides, operacions, etc. Malgrat això, s'assumeix que la salut és sinònim de primesa, i s'oblida que una persona grossa que es cuida, que fa exercici i que menja sa, pot tindre tan bona salut com una de prima. 

Vivim en una societat que rendeix culte al cos i divideix les persones en atractives (blanques, altes, guapes, primes...) i no atractives (de color, lletges, grosses...). Fins i tot en els contes de Disney, els personatges dolents són lletjos (per exemple, la bruixa) i els bons són guapos. També hi ha una llarga tradició fílmica de personatges grossos que només estan per a fer gràcia.

No és cap descobriment dir que la bellesa és subjectiva, i que malgrat el desig d’homogeneïtzació, la gent té gustos diversos, i tots els cossos poden ser desitjables. Però anar contra el corrent és molt difícil. Us imagineu que un xic prim i atractiu, segons els cànons actuals, isca amb una xica grossa? De segur que s’emportarà més d’una mirada reprovatòria. 

Un informe de l’OMS, fet en 42 països d’Europa i Nord-Amèrica, va revelar que el 43% de les adolescents de 15 anys creia que estava massa grossa, quan en realitat només el 20% pesava per damunt del que es considera estàndard. Què significa això? Que la pressió pel físic provoca un munt de gent insatisfeta i infeliç. I aquest és el vertader perill; no els quilos. Els complexos que provoca la discriminació o no ajustar-se als models d’èxit són més perjudicials per a la salut que tindre un IMC (índex de massa corporal) elevat.

Diu la feminista i escriptora Naomi Wolf que la dieta és el sedant polític més potent en la història de les dones, i afegeix que la fixació cultural per la primesa femenina no és una obsessió per la bellesa sinó per l’obediència femenina (El mite de la bellesa, 1991). 

Patologitzar la grossària amb l’excusa de la salut és una forma més d’amagar la diversitat dels cossos i de perpetuar un sistema sexista obsessionat per l’aparença externa, però cec i sord davant del vertader patiment humà. Stop gordofòbia!


Estic grossa (mmfd1.2) from Baubo on Vimeo.

Fragment de la fantàstica sèrie britànica My mad fat diary, basada en el llibre "My Fat, Mad Teenage Diary", escrit por Rae Earl. Ambientada a Stamford en 1996, és la història d'una adolescent de 16 anys que ha estat internada durant quatre mesos en un hospital psiquiàtric. Rae intenta refer la vida i reprendre l'amistat amb la seua millor amiga de la infància Chloe, que no és conscient de la salut mental de Rae ni dels problemes d'imatge corporal que té, ja que li van dir que Rae havia estat tot aquell temps a França. Rae amaga el seu internament i tracta d'impressionar els amics de Chloe: Izzy, Archie, Chop i Finn.

27 de nov. 2017

La bellesa és dolor?


En aquesta entrada podeu trobar dos vídeos de la cançó “Mrs Potato Head” de la cantant Melanie Martinez. Un d'ells conté la lletra traduïda al castellà i l'altra, el videoclip original. que pertany al disc “Cry Baby”. Aquesta cançó aborda críticament el tema de la cirurgia plàstica, les seues conseqüències i la lluita per arribar a l'estereotipus de bellesa en el món modern, especialment per a les dones. Per aconseguir això, com es pot observar al vídeo original, empra moltes metàfores.

Per a entendre la cançó millor potser caldria saber que durant elspas de Melanie per Los Angeles, mentre s'ocupava de les produccions d'EP i àlbums, es va adonar de com d’influent que és la branca de la cirurgia plàstica a Hollywood. Ella va veure com les persones sucumbeixen a les pressions de l’ideal de perfecció de Hollywood sotmetent-se a la cirurgia plàstica com si foren una versió real de "Mr. and Mrs. Potato Head", un famós joguet que consisteix en un model plàstic d'una creïlla que pot decorar-se amb una varietat de peces de plàstic que es poden unir al cos principal.

Melanie declarà que aquesta cançó no pretenia atacar les dones que es fan la cirurgia plàstica, sinó més aviat preguntar-se per què s'ho fan, si ja són boniques sense necessitat d’operar-se.

Elizabeth. 1er de batxillerat artístic


20 de nov. 2017

Amater

En el curt Amater (2011) un xic amb diversitat funcional s’enfronta a la seua primera vegada sexual després de l’accident que el va deixar en cadira de rodes. Un amic l’aconsella.

Les preocupacions del protagonista són diferents a les de qualsevol altre xic? Penseu que l’amic l’aconsella bé? Què li hauríeu dit vosaltres? Les persones amb diversitat funcional necessiten una educació sexual especial?

Mireu també aquesta entrevista a Eva, que parla de les seues relacions sexuals i de com ha descobert les possibilitats eròtiques del seu cos des que la seua mobilita ha canviat. Aquest vídeo forma part del projecte Yes, We Fuck, que va culminar en el documental del mateix nom, dirigit per Antonio Centeno i Raúl de la Morena, un títol buscadament provocador que mostra la sexualitat de persones amb diversitat funcional i intel·lectual. El documental mostra 5 històries reals on el sexe esdevé un arma no sols de plaer, sinó també política perquè defensa la llibertat i els drets individuals i col·lectius de les persones. Miriam va en cadira de rodes i ens obri les portes de sa casa per a ensenyar-nos la història d’amor i de sexe amb Pama, la seua parella índia. Mertxe és una dona cega que sempre ha estat interessada en la sexualitat i el feminisme i decideix assistir a un taller sobre ejaculació femenina que imparteix Kani, un xic trans. Un grup de joves amb diversitat intel·lectual parlen entre ells sobre els seus gustos, pràctiques i inquietuds sexuals i, paral·lelament, pares i mares expliquen com han influït en la vida sexuals dels seus fills i filles...


15 de nov. 2017

La cultura de la violació




"Tot en la vida tracta sobre el sexe, excepte el sexe. El sexe tracta sobre el poder" 
Oscar Wilde
Tot el món pensa que la violació és horrible, però quan una persona és violada el focus passa del violador a la víctima, i aquesta esdevé culpable. També els xiquets o els hòmens violats solen viure-ho amb silenci i culpa perquè la llosa del sexisme aixafa qualsevol queixa que un home vulga fer, ja que ells, masculinitats invulnerables, no són ni poden ser-ne les víctimes.
Els relats periodístics i socials sobre agressions a dones joves i adultes estan malauradament impregnats de preguntes i afirmacions com ara: “alguna cosa deu haver fet”, “com anava vestida?”, “si no es respecta a ella mateixa, com espera que els altres la respecten”, “a qui se li acudeix anar sola...”, etc. Aquestes frases són típiques de la cultura de la violació –terme encunyat pel feminisme als anys 70 que malauradament està guanyant protagonisme en els darrers mesos. Aquesta cultura es caracteritza per minimitzar o trivialitzar la violència sexual, per justificar un model de sexualitat masculina irrefrenable, i per exigir que siguen les víctimes les que hagen de prevenir la violència.
Aquesta cultura considera normal que els hòmens no puguen o no vulguen controlar els seus desitjos sexuals i excusa la violència per l’alcohol o les drogues; considera que les dones diuen “no” quan en realitat volen dir “sí”; creu que elles també volen sempre sexe, i que fins i tot gaudeixen en una violació; posa en dubte la veracitat de les denúncies, etc. El resultat de la cultura de la violació és que la majoria de violadors queden impunes perquè la justícia és exercida per persones patriarcals sense formació en qüestions de gènere, i perquè moltes víctimes no denuncien ja que saben que patiran un càstig doble: la violació i que no les creguen o que les facen responsables.
Per contra, el problema –la culpa– no està en les víctimes (com vesteixen, on van, què mostren...), sinó en la violència d’uns agressors, esperonats pel masclisme i la desigualtat, que consideren les dones objectes usables. Les violacions són comeses per persones concretes, i en prou ocasions per grups d’hòmens tan apoderats que fins i tot graven les agressions i se’n vanten, sabedors que per a molta gent no hi haurà tal violació sinó només sexe consentit entre una xica “solta” que anava buscant.
“Va tancar bé les cames?”, preguntà una magistrada a una dona en el judici. En quasi una cinquena part de les denúncies, s’ataca i es qüestiona la víctima; només es denuncien el 20% de les violacions, i tan sols un 1% dels agressors són condemnats. Aquestes xifres ens indiquen que als violadors els ix econòmic violar perquè la impunitat va de la mà de la connivència i de la complicitat social.
Podem dir, doncs, que les violacions no són només un problema individual que té la persona violada i el(s) seu(s) violador(s) sinó un problema social. Quan un grup social –les dones cis i trans– aporta la majoria de les víctimes, i l’altra part –els hòmens cis– aporta els agressors, hi ha una qüestió de poder que s’ha d’analitzar i esmenar. Els barons que violen no estan malalts, sinó que són els fills sans d'un sistema patriarcal que els confereix el poder de violentar les dones i els barons no hegemònics. 

Una societat que tolera la violència sexual i que no educa per a la cura ni per a respectar el consentiment està promovent la cultura de la violació.

[Recomanem la lectura del reportatge de Gloria Pina “Lo que 2016 nos ha enseñado sobre la cultura de la violación publicat a Verne (novembre, 2016)] També recomanem el vídeo "Yo te creo" (#Yotecreo) de Towanda Rebels: 


13 de nov. 2017

Ells (II)

Recomanem veure el vídeo de l'entrada Elles i comentar-les conjuntament.

La violència és com una piràmide (o un iceberg). A la punta, trobem els assassins de dones; a la base hi ha el masclisme, que fa que els xics es comporten com a "hòmens de veritat".

Tràiler del documental The Mask You Live In (Jennifer Siebel Newsom, EUA, 2015).

Transcripció del tràiler

"Deja de llorar. Basta de lágrimas. No llores. Levántate. Basta de emociones. No seas cobarde. No dejes que nadie te falte al respeto. Estate tranquilo y sé un poco arrogante. Mantén siempre la boca cerrada, nadie quiere a los chismosos. Los amigos están antes que las chicas. No permitas que tu novia dirija tu vida ¡Lagarta¡ ¡Qué lata! ¡Ten sexo! ¡Haz algo! ¡Sé un hombre! ¡Ten huevos! ¡Sé un hombre!

Del equipo que creó "Missrepresentation", llega una investigación de la masculinidad americana.

Las tres palabras más destructivas que un hombre escucha cuando es un niño: "sé un hombre."

En EEUU se construye una idea de la masculinidad que no deja que los chicos se sientan seguros con su masculinidad, por lo que hacemos que tengan que demostrarla todo el tiempo. Entre el grupo de iguales cada uno adopta una pose en relación a los otros, que también están adoptando una pose. Y al final lo que les acaba faltando es aquello que todos quieren: la intimidad.

Durante los buenos tiempos los muchachos son geniales, pero si la situación empeora, te quedas solo. Desde secundaria tengo cuatro amigos muy cercanos. Cuando fui a la escuela, me costó encontrar gente con quien hablar porque siento que no debería pedir ayuda.

Nuestros niños se levantan cada mañana y tienen que preparar sus máscaras para ir a la escuela. Muchos de nuestros estudiantes no saben cómo quitársela. ¿Por qué no permites que la gente lo vea? Casi el 90% de vosotros escribisteis dolor e ira en el reverso de esa hoja. Si nunca lloras, siempre tendrás todas de esas emociones dentro de ti. Y no podrás sacarlas de ahí.

Han crecido en un sociedad que no valora lo que se feminiza. Si vivimos en una cultura en la cual no se valora la comprensión, no se valoran las relaciones, ni la empatía…, los chicos y chicas, los hombres y las mujeres se van a volver locos.

Tenía problemas con la ira en el instituto. Me sentía como un marginado.

Me han expulsado al menos una vez al año desde que estoy aquí.

Simplemente buscamos problemas y así intentamos pelearnos.

Los chicos son más propensos a portarse mal, más propensos a ser más agresivos. La mayoría de la gente lo concibe como una depresión o como un problema de conducta, o simplemente como un niño malo. Menos del 50% de los chicos y hombres que tienen problemas mentales buscan ayuda.

Me sentí como si pasara de la vida, ¿sabes?, tenía pensamientos suicidas que me rondaban la cabeza en sexto curso.

Me sentí solo durante muchísimo tiempo y de hecho pensé en suicidarme.

Cada día 3 o más chicos se suicidan en EE. UU. Tanto si se trata de violencia homicida o suicida, la gente recurre a ese comportamiento desesperado solo cuando se sienten avergonzados y humillados, o creen que se sentirán así si no demuestran que son hombres de verdad. Si te dicen desde un primer momento: "No permitas que nadie te falte al respeto", y "Esta es la manera en la que se las arregla un hombre", se relaciona el respeto con la violencia.

Si puedo hacerme un hombre, ¿por qué ser menos que eso, me entiendes? Se trata de un instinto.

¿Cómo sociedad, en qué estamos fallando?

Así que sé un hombre. Sé un hombre. Sé un hombre. ¡Ten huevos! Sé un hombre. ¡Sé un hombre!

Esto es todo chicos. Aquí acabo con mi cuento hipermasculino."

25 de novembre, Dia contra la violència de gènere


Elles (I)


Recomanem veure el vídeo de l'entrada Ells i comentar-les conjuntament.

La violència és com una piràmide (o un iceberg). A la punta, trobem les dones assassinades; a la base hi ha el masclisme que desapodera les dones i justifica la violència masculina.



El curt Ahora o nunca es va presentar al concurs “Curts en llengua no anglesa” en el 7 Short Movies Festival de l’IES Diego de Siloé, d’Albacete. El text és de Ro de la Torre i l’actriu, Alicia Ródenas.


"Quina xiqueta més bonica! Ets una princesa. Fes una besada a l’amiga de mamà, tant em fa que no vulgues. No et preocupes si els xiquets et tiren a terra, és que els agrades. Que graciosos, els xiquets, alçant-los les faldes! Són coses de xiquets. No sigues tan bèstia jugant, pareixes un xicot. Les xiquetes majors no ploren. Has de ser bona. Les senyoretes no criden. Calla. Mira que guapa, amb el teu cabell pentinat. Si et veuen jugar amb els xics et diran homenot. Que bonica que ets. Les xiquetes són molt complicades. No et preocupes si et tracten malament, és que et tenen enveja. Les xiquetes sou més llestes: ells sempre juguen, mentre que vosaltres estudieu. Deixa de queixar-te. Els videojocs són de xics. Els cotxes són de xics. Les cuinetes són de xiquetes. Judo no, millor gimnàstica rítmica. Les xiquetes sempre són més educades, tan calladetes. Informàtica? No prefereixes ballar? Tan guapa que estàs amb falda! No te’n vages amb ningú que no siguem nosaltres. Vés amb compte. No agafes res de ningú. Hi ha homes molt roïns. Tens nóvio? Ja? No tens nóvio encara? Estàs sempre envoltada de xics, calfabraguetes. M’han dit que li la xuples al teu nóvio, puta. Telefona perquè t’arreplegue. Demana als teus amics que t’acompanyen. Vés amb compte. No tornes sola. Vestida així pareixes una beata. Vestida així pareixes una puta. Si no volies que et mirara, per què portes escot? Si no volies que et tocara, no haver-me calfat. Què passa, tens la regla? Balles així per a excitar-me, camines així per a excitar-me, em mires així per a excitar-me. Vomites per a aprimar-te? Què superficial, la bellesa està a l’interior. Eh, tio, ves a per l’amiga grossa, són més fàcils perquè estan desesperades. Te’ls folles a tots, puta. Encara verge, frígida? Estàs boníssima. No et toque ni de conya. Ser mare? No eres massa jove? No eres massa vella? És que no tens ambició? No vols ser mare? Eres massa jove per a saber-ho. Vas a perdre’t el més important de la vida d’una dona. Et maquilles massa per a vindre a classe. Ai, si t’arreglares un poc! Vosaltres ho teniu més fàcil, amb ensenyar mamella està tot fet. Què hi ha per a sopar? Què hi ha per a dinar? On estan les tovalles? M’has planxat la camisa? No queda res en la nevera! Ara no puc parlar, he de fer coses. Hauries d’agrair que et miraren. El que donaria qualsevol home per tindre aquest poder. Si et mira una altra vegada li pegue. Després de tant de temps, em dius que no vols res amb mi? Els homes i les dones no poden ser amics; ells sempre pensen en el mateix. Aquest paio et tracta bé, què més vols? Eres tan borda perquè et falta una bona follada. No et poses histèrica, era una broma. Què ràpid t’ofens, no aguantes un acudit. Deixa de plorar ja, figa, que eres majoreta. No em digues això davant dels meus amics. No et poses aquesta falda si no estic jo, fotre. No isques fins tan tard. No discutisques amb mi en públic. Et va violar? I tu què li vas dir? Què portaves posat? Alguna cosa degueres fer. Fotre, no et puc dir res. Calla, estic parlant amb els meus amics. Una altra vegada no vols sexe? Si no fóra per mi, tu no tindries res. Si no fóra per mi, tu no series res. T’estime, xiqueta, per això et protegisc. T’estime xiqueta, no em deixes. Eres una mala mare. Eres una mala esposa. Eres una mala amiga. Que no em deixes, o faig una bogeria. Estic fart de les teues mogudes. Deixa de posar-te histèrica. Em tractes tan malament que em pose nerviós. Que no em deixes, fotre, o et mate.

Apareix morta."

25 de novembre, Dia contra la violència de gènere

Violació consentida?



Curt de Chloé Fontaine (2017) "Je suis ordinaire" (Sóc ordinària) 

El protagonista del curt s’ha quedat a gust i no deu pensar que acaba de cometre una violació. L’han educat perquè crega que és molt sexual, que el seu desig és natural –una necessitat–, i que té dret a ser complagut. A la nóvia, en canvi, l’han educada per a complaure, i per a ser sexual només amb la parella –si ho és amb qualsevol, és una guarra–; però sobretot l’han educada en el perill i en el guió de la por: Vés amb comte, que et pots quedar embarassada; Torna prompte i no vages mai sola, que et poden violar; No portes aquesta roba que..., no publiques fotos sexis que... La solució que se’ls proposa a les xiques per a evitar aquests perills és que posen límits als xics i que deixen de fer coses: anar soles, eixir fins a tard, beure, vestir com volen... I si no acompleixen les advertències, se les culpa del que passe. 

Aquesta educació en la por té conseqüències nefastes: més perill i més violència. Més perill perquè les xiques estan alerta davant de les violacions tradicionals –un desconegut en un carreró obscur– i desarmades per a enfrontar i fins i tot reconèixer les que es produeixen en entorns suposadament segurs, amb un nóvio, amic, amant o marit –i aquestes són el 90% de les violacions. Més violència perquè la representació constant de la violència sexual dels hòmens sobre les dones serveix per a sostenir el mite que la sexualitat masculina és perillosa i incontrolable per naturalesa, i que la violència masculina és natural. 

En general, les famílies o educadors/es alerten més les filles que els fills dels hipotètics perills que corren, quan en realitat corren més risc ells que elles, per exemple, de patir un accident amb la moto o el cotxe –per conduir arriscadament, per beure més del compte, per ficar-se en una brega amb altres xics, etc. En canvi, no se’ls diu que tornen abans a casa perquè són potencialment agressors o perquè seguir els dictats de la masculinitat tradicional –que minimitza el risc i considera natural la violència com a manera de resoldre els conflictes– els posa en perill.

L’educació sexual dels xics i de les xiques continua sent vergonyosament sexista en ple segle XXI. Per això, José Maria, un dels concursants de Gran Hermano Revolution, va violar la seua parella inconscient davant de les càmeres el passat 4 de novembre, perquè pensava i pensa, com qualsevol fill sa del patriarcat, que una nóvia està per a complaure els seus desitjos. Ploraríem si tinguérem temps, però la lluita contra el masclisme ens espera!!!

6 de nov. 2017

Sostenidors

Noelia Morgana dedica aquest poema als sostenidors. En el seu canal, podeu veure la versió sencera.



Podeu veure també els primers minuts del vídeo de Cristina Mahelo: "Un año sin sujetador":


Què en penseu del que es diu en aquests vídeos? 

Sabíeu que les feministes dels anys 70 advocaven per no utilitzar els sostenidors? 

Hi ha altres complements de moda perjudicials per a la salut de les dones, per exemple les sabates de taló alt. I també hi ha pràctiques doloroses com la depilació (tal com vérem en l'entrada "Parlant de pèls". El problema és que, si volem anar cap a models coporals més saludables (i còmodes), no solament són les dones les que han de canviar, sinó també les persones que miren, jutgen, objectualitzen... -i hi incloc els xics. 

Penseu que els xics tenen imposicions o limitacions (roba, activitats...) comparables a les que pateixen les xiques, i contra les quals també és necessari un qüestionament (personal o col·lectiu)?  

30 d’oct. 2017

Parlant de pèls

Il·lustració original de Kendra

Les persones venim dels homínids i tenim pèls. Els xics solen tindre’n més que les xiques, però tampoc està massa clara la diferència ja que elles solen eixir de casa tan ben depilades que no sabem com serien “al natural”. Pel que fa als xics, són més lliures de depilar-se o de no fer-ho, tot i que la moda de la depilació també els va engolint a poc a poc. Amb tot, el lloc on s’hi troba la pilositat és important i veurem que marca la diferència.

Comencem per la cara. En els xics adolescents, tindre bigoti i començar a afaitar-se’l és una espècie de ritual d’iniciació amb què es deixa arrere la infantesa. Justament per aquesta relació del pèl amb la masculinitat o l’homenia, sol ser objecte de burla aquell que no té ni un pèl ni mig, i d’admiració, qui comença a utilitzar la fulleta d’afaitar. Per contra, en les xiques no es permet ni el més mínim borrissol al rostre, i els insults i la tortura depiladora comencen aviat, fins i tot en la infantesa. I diem tortura perquè llevar-se els pèls de la manera en què solen fer-ho les dones (cera, pinces, làser, maquinetes estirapèls, etc.) és dolorós.

Passem ara al pit. Molts xics en tenen i si volen se’l lleven, i si no volen, allí està el pèl, ben content, sobreeixint de la camisa o envoltant l’arèola dels mugrons. El mateix podem dir del pèl que sol anar del pubis al melic, que en els xics és considerat fins i tot sexi. Per exemple, en molts anuncis de roba interior masculina, els models solen lluir pèls al pit, al melic o a les aixelles, i ni el photoshop, que amb les dones sempre és implacable, els fa desaparèixer. Si parlem de cames o d’altres parts visibles del cos, ocorre el mateix: els xics es depilaran si els ve de gust; les xiques, obligatòriament.

Si passem a les parts més íntimes, arribem al pubis, l’última de les conquistes de la moda patriarcal. Fa uns anys, les dones solien depilar-se només allò que se n’eixia de les braguetes o del biquini. Ara, s’ho han de llevar pràcticament tot. Els motius que s’al·leguen a favor de la desforestació són diversos, però n’hi ha un que destaca: per “salut”. “És que és més higiènic” o “Et fa sentir més neta” solen ser les frases emprades. Pensar que la depilació és saludable va de la mà d’altres idees, com per exemple el tòpic que els genitals femenins són bruts o fan mala olor, i que per això s’han de netejar amb sabons i perfumar amb desodorants íntims –que més que netejar poden provocar la desaparició de la flora protectora pròpia. Per què una xica que no es depila és titllada de “guarra” i un xic amb el doble de pèl no rep cap qualificatiu?

No negarem la llibertat de ningú de depilar-se per estètica o per gust, faltaria! Només voldríem aportar que des del punt de vista ginecològic, el pèl púbic és un protector natural que dificulta l'entrada de patògens a l'organisme, ja que forma una espècie de barrera contra bacteris que podrien atacar el sistema urogenital. Moltes persones no saben que la depilació pot arribar a generar infeccions bacterianes i altres tipus de danys en la pell i desconeixen que el pèl manté a ratlla les ferides, els colps genitals i les infeccions durant les relacions sexuals. Nombrosos dermatòlegs expliquen que la depilació afavoreix el contagi d’Infeccions de Transmissió Sexual (ITS), i adverteixen que des de la generalització d’aquesta en els dos sexes, estan augmentant les ITS entre la gent jove, per exemple els condilomes genitals causats pel virus del papil·loma humà. Retallar-lo, o depilar-se només les àrees laterals, no és tan arriscat pel menor frec d’aquesta zona.

Algunes dones estan enfrontant-se a la dictadura de la depilació, i alguns hòmens estan donant-los suport. Per exemple aquesta jove:


També hi ha empreses que aposten per altres models corporals, per exemple en aquest anunci d'Adidas veiem la fotògrafa, model i activista sueca Arvida Byström sense depilar: